Enlloc del món no existeix Diploma de Psicoanàlisi. I no és per atzar o per inadvertència, sinó per raons degudes a l'essència d'allò que és la psicoanàlisi.

No es veu quina podria ser la prova de captació que verificaria el psicoanalista, ja que l'exercici de la psicoanàlisi és d'ordre privat, reservat a la confidència d'allò més íntim de la seva cogitació, que el pacient fa a un analista.

Admetem que l'analista respon amb una operació, que és la interpretació, i que s'adreça a allò que anomenem l'inconscient. Podria constituir aquesta operació el material per a aquesta prova? -atès que la interpretació no és la culminació de la psicoanàlisi i que qualsevol crítica de textos, documents i inscripcions, també la utilitza. Però l'inconscient freudià només es constitueix en la relació de paraula que ja hem esmentat, no es pot homologar fora d'aquesta. A més, la interpretació analítica no prova res per ella mateixa, sinó pels efectes, imprevisibles, que suscita en qui la rep, i això en el marc de la mateixa relació. No hi ha sortida.

El resultat és que s'hauria de rebre l'analitzant perquè, ell sol, testifiqués la capacitat de l'analista, si no fos que el seu testimoni ja està falsejat per l'efecte de transferència que s'instal·la d'entrada i àmpliament i no és cap assegurança respecte del treball que s'ha fet. Tot això ja ens deixa entreveure que l'únic testimoni que es podria rebre seria el d'un analitzant posttransferència, però que encara volgués servir la causa de la psicoanàlisi. El que aquí designo com el testimoni de l'analista és el nucli de l'ensenyament de la psicoanàlisi, ja que aquest respon a la pregunta de saber què es pot transmetre al públic d'una experiència essencialment privada.

Jacques Lacan va establir aquest testimoni sota el nom del "passi" (1967); i va donar l'ideal d'aquesta ensenyança, el mathema* (1974). D'un a l'altre hi ha tota una gradació: el testimoni del passi, encara sobrecarregat amb la particularitat del subjecte, està confinat a un cercle restringit, intern al grup analític; l'ensenyança del mathema, que ha de ser demostrativa, és per a tots -i és aquí on la psicoanàlisi es troba amb la Universitat.

L'experiència es realitza a França des de fa catorze anys; ja s'ha donat a conèixer a Espanya des de fa quatre anys a través del Seminari del Camp Freudià; prendrà des del proper gener la forma de la Secció Clínica.

He de deixar ben clar què és i què no és aquesta ensenyança. És universitària; és sistemàtica i gradual; la imparteixen responsables qualificats; se sanciona amb Certificats i Diplomes. No habilita per a l'exercici de la psicoanàlisi. L'imperatiu formulat per Freud a partir de 1910, que un analista sigui analitzat, va ser confirmat i radicalitzat per Lacan des del moment que considerava que una anàlisi no té cap altra finalitat pròpia que la producció d'un analista. Afegim-hi que la transgressió es paga cara i en tots els casos a càrrec de qui la comet.

Ja sigui a París, a Brussel·les o a Barcelona, ja siguin modalitats públiques o privades, aquesta ensenyança és d'orientació lacaniana. Aquells que la reben es defineixen com a participants: aquest terme és preferible al d'estudiant, per subratllar l'alt grau d'iniciativa que se'ls demana. El treball que ofereixin no els serà expropiat: depèn d'ells.

No hi ha cap paradoxa a plantejar la més estricta exigència per a aquells que es posen a prova en una funció d'ensenyança sense precedents, ja que el saber ensenyat, si obté la seva autoritat per la seva coherència, només troba la seva veritat en l'inconscient, és a dir, en un saber en el qual no hi ha ningú per dir "jo sé". Això es pot traduir com: només es dispensa una ensenyança en el Camp Freudià a condició de sostenir-la amb una elaboració inèdita, per modesta que sigui.

Es comença, tant a Espanya com a Bèlgica, per la part clínica d'aquesta ensenyança. La clínica no és una ciència, és a dir, no és un saber que es demostri. És un saber empíric, inseparable de la història de les idees. Ensenyant-lo, no només estem suplint les debilitats d'una psiquiatria, a la qual el progrés de la química ha fet deixar de banda sovint el seu tresor clàssic; també introduïm un element de certesa (el matema de la histèria).

En el futur, les presentacions de malalts consolidaran aquesta ensenyança. Més endavant, s'hi afegirà l'àmbit anomenat a França "Études Approfondies", el ressort dels quals és la redacció d'una tesi de Doctorat. D'acord amb el que s'havia fet abans sota la direcció de Lacan, nosaltres procedim pas a pas.

Jacques-Alain Miller
15 d'agost de 1988

* Del grec mathema, allò que s'ensenya.

INICI DE PÀGINA   PORTADA