| À | rea de la Tètrada 2006-2007 |
Les Seccions Clíniques es plantegen un Cursus on cadascú pugui trobar el rigor conceptual que li sigui possible extreure'n - tant dels conceptes teòrics que s'hi dispensen com en la discussió de la pràctica clínica. Es tracta de l'ensenyança sistemàtica i gradual dels conceptes principals de la psicoanàlisi, posats a prova per la clínica d'allò que és particular. El Cursus de la Secció Clínica de Barcelona es construeix en quatre anys lectius. Està integrat pel Seminari del Camp Freudià i la Tètrada.
Per realitzar la Tètrada els participants hauran d'escollir, per curs, un seminari teòric, un seminari clínic i un seminari d'investigació, a més d'assistir al Seminari del Camp Freudià. És opcional l'assistència a l'Àrea de Fonaments.
Seminaris Teórics
- A. La direcció de la cura, avui
L'escrit de Jacques Lacan "La dirección de la cura" continua sent un clàssic que mereix ser estudiat des de la perspectiva dels problemes clínics que trobem avui. Hi apareix l'articulació clínica fonamental entre interpretació i transferència. Per a criticar el confort intel·lectual dels psicoanalistes que abandonaren Freud en nom d'una cura sense orientació, Lacan es recolza en una lectura de Freud en què diferencia la necessitat, la demanda i el desig. El final de la cura és aleshores trobar la lletra del desig en el gaudi que podia aparèixer, sense inscriure's encara, en el sofriment del símptoma.
Montserrat Puig, Antoni Vicens
Dijous de 21 a 23h
- B. L'extimitat, un significant fora de l'Altre, S(/A)
Seguirem en els Escrits de Lacan els antecedents lògics de l'Altre que no existeix, en la lògica pròpia del discurs analitic.
L'exsistència d'un significant fora de la cadena de l'escriptura, la impossibilitat d'escriure la fórmula de la relació sexual entre l'home i la dona, fa de la figura de l'Altre definit com el tresor dels significants un punt d'aporia en el camp del saber. Per més que el subjecte l'interrogui, cap Altre no pot respondre en termes de veritat pel valor de gaudi de la pulsió.
Perquè aquest saber falta en l'Altre, la cura analítica condueix a un punt d'impossible, sense garantia, que fa emergir la inexistència de l'Altre i requereix una subversió del subjecte en la dialèctica del desig.
Bibliografia:
- "Los signos del goce", Jacques-Alain Miller, Paidos .Buenos Aires, 1998.
- "El Otro que no existe y sus comités de ética", Jacques-Alain Miller, Paidos. Buenos Aires, 2005.
Rosa Mª Calvet, Horacio Casté
Dijous de 21 a 23h.
Seminaris Clínics
- a. L'angoixa no enganya
El fenomen de l'angoixa es presenta com allò que escapa al domini del subjecte, fora de dubte. És per això que "l'angoixa no enganya".
En el Seminari 10 Lacan l'estructura de l'angoixa, tot establint els límits, el marc, en què pot aparèixer aquest objecte particular que inquieta i produeix estranyesa.
Paradoxalment, el fenomen de l'angoixa obliga a reconèixer la necessitat del lloc buit en la funció del desig.
Abordarem en aquest seminari l'actualitat de l'angoixa, prenent tant el material aportat pels participants com el que trobem en casos publicats.
Enric Berenguer, Shula Eldar
Dijous de 19 a 21h o de 21 a 23h.
- b. La brúixola de l'angoixa
El text de Freud "Inhibició, símptoma i angoixa" defineix l'angoixa com un afecte que es descriu fenomenològicament com accessible a tots. Si provisionalment prenem aquesta definició per a elucidar les seves conseqüències clíniques, constitueix una brúixola que pot orientar el tractament possible de l'angoixa en la cura analítica, tant del costat dels pacients com del costat dels practicants.
Però per a fer-ho cal situar-se en una determinada dimensió del discurs, la dimensió on "la qüestió de l'evaluació, de la teràpia, no apremia contínuament" [Lacan, "La angustia" (1962-63)].
Mentre que altres teràpies intenten resoldre l'angoixa ràpidament amb protocols i consells, amb la seva contrapartida imperativa, l'enfocament analític obre una via diferent al voltant de la qual tot s'ordena en tant que connota la producció de l'objecte a, és a dir, un més gran efecte del llenguatge sobre el gaudi.
El seminari d'aquest any estarà dedicat a explorar i a aprendre a reconèixer les diverses manifestacions de l'angoixa, amb els seus punts de franquejament, a partir de les presentacions pràctiques dels participants.
Anna Aromi, Lucia D'Angelo
Dijous de 19 a 21h o de 21 a 23h.
Seminaris d'Investigació
- 1. Del subjecte del significant al subjecte del gaudi. Estructura i clínica
L'ensenyança de Jacques Lacan va començar situant el subjecte de l'experiència psicoanalítica en relació amb la funció de la paraula i el camp del llenguatge. Les estructures clíniques que poden deduir-se d'aquesta anàlisi segueixen la lògica de l'estructura del llenguatge, de l'eix fonamental de la metàfora i la metonímia, i funden una relectura de la clínica diferencial freudiana entre neurosi, psicosi i perversió. Suposa també un lloc de l'analista en l'estructura que definirà la seva funció en la pràctica.
El gir produït en l'ensenyança de Lacan amb la introducció de "l'objecte a" torna a situar aquest subjecte en relació amb la pulsió i el gaudi, la qual cosa permet llegir d'una nova forma el subjecte de la defensa freudià. Les estructures clíniques tindran una nova lectura i la noció de real es col·locarà en primer pla.
Estudiarem en aquest seminari les fites majors d'aquest recorregut per entendre les conseqüències d'aquest gir en la clínica i en la pràctica analítiques.
Miquel Bassols, Alicia Calderón de la Barca
Dijous de 19 a 21h.
- 2. La clínica de l'arravatament (rapte): la funció de la lletra en les psicosis ordinàries
Interrogarem la "clínica de l'arravatament" a partir del comentari de Lacan sobre la novel·la de Marguerite Duras, El arrebato de Lol V. Stein. Es tracta d'una clínica que se situa en aquella franja de la psicosi, especialment del costat femení, que voreja la histèria. Es tracta d'una franja que va ser explorada anteriorment pels postfreudians amb el terme de "borderline".
Sense desfer l'estructura clàssica de la primera ensenyança de Lacan, abordarem alguns fenòmens que semblen presentar una incertesa respecte a l'estructura clínica, però que poden escriure's amb una certa claredat quan se'ls aïlla en la singularitat d'una maniobra o d'un cert bricolage en la posició que un subjecte ha pogut trobar en la seva existència.
Bibliografía:
- Lacan, J., "Homenaje a M. Duras, del rapto de Lol V. Stein", en: Intervenciones y Textos 2, Manantial, Buenos Aires, 1988.
- Miller, J.-A., Los usos del lapso, Paidos, 2004.
- Miller, J.-A. y otros, La conversación de Arcachon, Paidos
- Miller, J.-A. y otros, Las psicosis ordinarias de Antibes, Paidos.
- Miller, J.-A y otros,"Conversation sur les embrouilles du corps", Ornicar? 50, Paris 2003
Elvira Guilañá; Vicente Palomera
Dijous de 19 a 21h.