 Àrea de Fonaments
Seminari de Logociències
"Una pràctica lògica: estructura i clínica"
En alguns dels seus escrits i seminaris, Lacan reivindica un abordatge lògic de la psicoanàlisi, però no com una pura elucubració teòrica, sinó com a una cosa que té conseqüències en la seva pràctica. Això és inseparable d'una clínica de l'estructura, modulada en les estructures clíniques, en plural, pensades elles a partir de les orientacions fonamentals del subjecte ja descobertes per Freud. Allà on el mite (Èdip, Tòtem i tabú) li serveix a aquest últim per explorar allò que del real queda per fora de l'abast del saber, Lacan, en tota una època del seu ensenyament, aposta per la lògica, com una manera de situar d'una manera més precisa la frontera entre el saber i el real del gaudi, camp sense llei, però que no deixa d'orientar l'estructura des de la seva exterioritat.
El seminari XVI constitueix un pas important en el recurs a la lògica. Com assenyala Jacques-Alain Miller a la seva “Introducción a la lectura del Seminario De un Otro al otro”, no es tracta de la importació, sense més ni més, d'elements de la lògica matemàtica, sinó del descobriment a la mateixa clínica d'estructures que plantegen qüestions d'incompletesa i inconsistència (entre d'altres) que després s’elaboren tenint en compte certs desenvolupaments d'aquelles disciplines en què es descobreixen estructures anàlogues. La hipòtesi en joc és que la relació (en el fons una no-relació) entre saber i gaudi està estructurada, i que certes estructures descrites per la lògica permeten situar alguna cosa del que allà hi ha en joc.
En aquest procés, conceptes fonamentals de la psicoanàlisi lacaniana es veuen reformulats. L'Altre i l'objecte a es defineixen i s'articulen, d'una manera que reprèn desenvolupaments anteriors, però que suposa en sí mateixa un pas decisiu, carregat de conseqüències.
Al llarg del curs, al Seminari de Logociències seguirem el recorregut de Lacan per una sèrie d'aportacions i debats de la filosofia (Hegel, Marx, Pascal) i de la lògica (Russell, Gödel, Fibonacci) tractant de situar en què consisteix el seu recurs a aquestes elucubracions de saber, que investiga com altres tantes formes de parlar de i en la frontera entre el saber i el real. Hi ha en joc una redefinició de l'estructura, així com dels límits d'aquest concepte, que en realitat són aquells a partir dels quals pot tenir algun sentit una definició lacaniana d'estructura. D'altra banda, entrarem en el debat que Lacan esbossa amb Deleuze, pensador que en aquell moment, amb la seva "Lògica del sentit", fa la seva incursió en un terreny que el propi Lacan havia llançat al debat contemporani.
Enric Berenguer
|
