Jacques Lacan, El Seminario, Libro 18: De un discurso que no fuera del semblante

Un discurs que no fos del semblant seria l'analític, si pogués ser-ho.

Lacan treballa en aquest seminari la nova noció del semblant com allò que, des del simbòlic, apunta al real. I planteja la pregunta que ens orientarà enguany: Com podria el discurs analític dir el real?

Les seves respostes són variades. Per tal de discernir els fonaments de les seves invencions, Lacan parteix dels seus anteriors desenvolupaments sobre els quatre discursos. Es recolza en l’escriptura de la lògica matemàtica per tal de començar a articular les fórmules de la sexuació i fa ús de l’escriptura xinesa per mostrar la dimensió metafòrica i metonímica del llenguatge, aquesta darrera vinculada ja des d’ara al plus-de-gaudir. D’aquí sorgirà una nova concepció de la lletra i de la “lituraterra” com a escriptura de la pulsió, això és: allò que el discurs no pot atrapar però que, malgrat tot, s’escriu.

Finalment, aquestes articulacions conduiran Lacan a encunyar el famós aforisme, “No hi ha relació sexual”, que indica una posició en relació a la qüestió del real i del gaudi que marcarà el seu darrer ensenyament.

Al seu torn, aquest recorregut de l’ensenyament de Lacan sobre el més real del llenguatge en què la psicoanàlisi troba la seva orientació, ens permetrà abordar tant l’ús dels semblants com la irrupció del real a la qual ens veiem confrontats en l’actualitat.